dilluns, 17 de novembre de 2008

Moleskine pg. 9


Voltant-la és el verb i ella és laberínticament interessant, cada peuada sobre la seva roca ens porta als llocs que estimem. Gratacels modests i holografia, geografia perduda dins les muralles. Flors de pedra. Pretensió out loud.

Dits despullats, les coses depriments són llits buits. I un coomiat a la boca del metro. Una puntada de peu a una cigarreta i focs artificials dins una nit massa d'hora. Talons i starbucks. El somriure d'un piercing.

Trobades calculades per la casualitat. Històries començades i ulls d'arreu. Una tarda d'octubre al terrat escoltant d'una amiga la veu. Mentrestant l'espera d'un veí ha finat: uns que s'abraçen i es troben. Anem al call jueu, perdem-nos aquí al costat. Trobem una porta a nosaltres, al Raval, escoltem-nos i dona'm motius per ser aquí.

Assegut enmig de ningú i sobre d'uns quants quadrats la gent que té millors coses a fer no s'hi fixa, distreta. La gent que valora el detall, em creua amb la mirada.