Moleskine pg. 23

Sagnava quan em va besar

llavors, les ferides, me les va curar.

Tot el que em va dir

totes, les ferides, me les va guarir.

El cafè que vam fer

cap, de les ferides, les vaig patir.

El món és un merder

tot, i les ferides, van fugir.

Mama

Primer vaig xuclar del teu pit

i et succiono i consumeixo

cada dia i alguna nit.

Jo creixo de tu

i se t'arruga la pell

i en sóc part de tu

però no la teva persona.

I ho dic, t'estimo

i gràcies i merci.

No hi ha deute a la vida.

La faig crèixer

de tu i amb tu

tort o dret

i se't cansa la vista

i en sóc part, de tu.

Et vaig beure

i ets gasolina

Vas fumar

i m'has inmolat

Vaig ser foc

i sóc cendra

Tocava de peus a terra

i ara volo al teu cel

Cauré al mar

sere llum al fons

Voldràs venir

però t'ofegaràs en mi.

La nit arquejada

de Sant Martí

esquitxada

en l'absolut

a tot volum

petons de neó

i llums falsos.

Moleskine pg.22

Val més una soledat escollida que una solitud imposada.

Era a la clínica, esperava sobre aquella cadira, o potser era una camilla. Molt ergonòmica, negra, tenia dos llocs per a posar-hi les cames i no acabar en una posició gaira digna. Duia aquella bata lligada a l'esquena. Tenia fred i estava sola entre les cortines tancades. Ombres s'insinuaven darrere les teles que penjaven i murmuràven i xiuxiuexaven coses, coses que xocàven contra ella i la feien extranyar-se. Va entrar una enfermera i li va dir - Seu maca - Ja sec - Amb les cames enlaire, maca -.

Ho va fer, estas be? Si. En vols parlar? Normalment les noies després de... Després de què? Quan podré tornar al conservatori? Estava tocant el nocturn per piano i violí no.9 de Chopin i m'he llevat aqui.

Després d'una violinació.

La vida es aprender a bailar sin suelo firme.

HORROR VACUI.

Mata el tiempo antes que el tiempo te mate a ti. 11:34h

Sigues un creador de començaments.

Sóc en hores baixes

tan com els instints

quan l'època oscil·la

i et mulles al fang

el cervel convulsa

i els dubtes bramen

la voluntat mandreja

i revius per inèrcia.

Moleskine pg. 21

Ens farem siamesos
descorda'm el cos
tot es torna vermellós
ho sento tot calor
escolto la suor
toco la sed
la que és per parlar calla
caçaré papallones
i les posaré al teu estòmac.
Mossego la poma
i el pecat original
no serà genuí mai més
el gust de la seva carn
l'aigua del seu desig
córren llavis avall
beuré del licor
de veure el plaer.
i es pot encendre
un llumí de foc
per mirar-te als ulls
tota aquesta nit
i l'endemà ens trobarem
dins d'aquest llit.

T'arrencaré els ulls
escriuré sobre el teu pit
et mossegaré la carn
caçaré papallones i
te les posaré a l'estòmac.
Seré com et vull
sigues com em vols.

Enviem l'ara fins a l'infinit.
Extenguem el final a l'oblit.
El principi va quedar escrit.
Fem durar la felicitat fins l'eternitat.

Inconsciència adulta
desconeixença de criatura
rauxa instintiva ver el món
la trascendència no és un joc
i el descuit pot acabar amb foc.

El cor m'és fraccions
i el cap un garbuig
per les meves accions
des del que no es veu
i les teves decisions.
Mirant el cel d'amunt
i les seves explosions.
Tots els possibles camins
tenen sempre fatals direccions.

L'amic invisible (i indivisible)

Un dia et lleves i sents que ja en tens prou d'amics i que no en vols més, que els que tens ja els estimes prou. Bé, en aquell dia te n'adones que tens un buit nou per omplir i que quan fa temps que no l'omples té un nostàlgic gemec i que, en canvi, quan intentes omplir-lo, sempre en vol més. I n'aprens de tot això. I llavors és quan quedes amb la Marta Estaran per fer un cafè i ens expliquem com ho fem per omplir aquell buit i que, també, ens estimem molt.

Novembre del 2008

Moleskine pg.20

Versos ordenats i sincers

Octosíl·labs xerren de tu

Una rauxa sentimental

nascuda del petó més pur

i la carícia més normal.

Ara m'has esgarrapat

i no sé si fer-hi res més

tinc abstinència de tu

i fins que el temps m'ensenyi

em lleparé el propi cor.

Reunit en un, trencat en mil.

No em dec lluitar contra tot

vull fluir dins de la corrent

no ver del mar un lloc desert

ni d'una muntanya, una vall,

realitat, la veritat.

No vull esperar assegut

la criatura d'un altre món

nascuda, per ser de jo.

El torbellino de tu pelo es como tu mente.

No em dec lluitar contra els elements

fer-ne del mar un lloc desert

ni d'una muntanya una vall

o de la realitat, la veritat

Sóm fastigosament perfectes

tan sol mira qui tens al costat.

No tinc la força que fa caure

les fulles dels arbres

la que mou els núvols

gira la terra

i fa nèixer un nen petit.

Moleskine pg.19

"El mirall de la veritat s'esmicolà a l'orígen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmanteix una engruna d'autèntica llum"

Salvador Espriu

Fes-me cas els dies senars

perquè els meus principis

no els ting ni de bon tros clars.

Les idees i els ideals són dolços

i romàntics i per ser coherent

cal hipocresia humana i bons cors.

Per a ser genuí defensa a tort i a dret

la teva utipia, fes sentir babay

a qui davant la injustícia es queda fred.

Arrenca somriures a un epitafi

Uns mots encreuats fan badallar l'avi.

M'ha semblat veure la felicitat

Ballant beguda en un bar.

Corrent al pati escolar.

Mirant el cel quan és clar.

Besant una barba prop del mar.

Perdent el tren i havent d'esperar.

Badallant un diumenge al matí de Març

He vist la felicitat en la quotidianitat.

Qui saltarà sense xarxa?

Ells no troben les paraules

i la música és molt alta.

No volen llepar-se les ferides

volen llegir-se amb els ulls clucs.

Moleskine pg. 18

"Todos somos iguales, pero algunos más iguales que otros"

Orwell

Me alejo de ti por miedo a perderte

el cañón obús de mi imaginación

echa a volar paranoias

de tinta azul, retrato de mi

patologia piscótica

que combulsa con los dias

de distáncia y vomito palavras

absurdas de estupidez y obsesión.

Dels errors se n'apren. Per algun motiu aqeusta frase [és] en plural.

A la tercera va a la vençuda! Tornem-hi amb la pluralitat.

Deu haver-hi un plaer terriblement inaguantable quan aconsegueixes allò impensable, quelcom tan agradable i dolorós.

Ella fumava aquella cigarreta sobre la seva allargada ombra d'una tarda d'hivern. Sota un sol baix per l'hora que era. Tornava a fumar ara que de nou estava sola. Una cigarreta es fuma solitària, en solitud, en soledat. S'havia reenganxat al vici, per substituir-lo. L'havia deixat. Es deia: "deu ser com besar un cendrer" i es feia fàstig. I no va ser ella, per voler canviar i no tenir els dents grocs va marxar. Mai li havia retret res, però no fumava, ho volia deixar per estar per consideració. I va canviar. Potser era el fum blanc el que els lligava, la sensual manera d'escupir-lo, el plaer d'aspirar-lo i sentir com li asfaltava els pulmons. Ara tornava a fumar una sola cigarreta.