dimecres, 22 d’abril del 2009

Moleskine pg. 18


"Todos somos iguales, pero algunos más iguales que otros"
Orwell

Me alejo de ti por miedo a perderte
el cañón obús de mi imaginación
echa a volar paranoias
de tinta azul, retrato de mi
patologia piscótica
que combulsa con los dias
de distáncia y vomito palavras
absurdas de estupidez y obsesión.

Dels errors se n'apren. Per algun motiu aqeusta frase [és] en plural.
A la tercera va a la vençuda! Tornem-hi amb la pluralitat.

Deu haver-hi un plaer terriblement inaguantable quan aconsegueixes allò impensable, quelcom tan agradable i dolorós.

Ella fumava aquella cigarreta sobre la seva allargada ombra d'una tarda d'hivern. Sota un sol baix per l'hora que era. Tornava a fumar ara que de nou estava sola. Una cigarreta es fuma solitària, en solitud, en soledat. S'havia reenganxat al vici, per substituir-lo. L'havia deixat. Es deia: "deu ser com besar un cendrer" i es feia fàstig. I no va ser ella, per voler canviar i no tenir els dents grocs va marxar. Mai li havia retret res, però no fumava, ho volia deixar per estar per consideració. I va canviar. Potser era el fum blanc el que els lligava, la sensual manera d'escupir-lo, el plaer d'aspirar-lo i sentir com li asfaltava els pulmons. Ara tornava a fumar una sola cigarreta.