dimecres, 22 d’abril del 2009

Moleskine pg. 18


"Todos somos iguales, pero algunos más iguales que otros"
Orwell

Me alejo de ti por miedo a perderte
el cañón obús de mi imaginación
echa a volar paranoias
de tinta azul, retrato de mi
patologia piscótica
que combulsa con los dias
de distáncia y vomito palavras
absurdas de estupidez y obsesión.

Dels errors se n'apren. Per algun motiu aqeusta frase [és] en plural.
A la tercera va a la vençuda! Tornem-hi amb la pluralitat.

Deu haver-hi un plaer terriblement inaguantable quan aconsegueixes allò impensable, quelcom tan agradable i dolorós.

Ella fumava aquella cigarreta sobre la seva allargada ombra d'una tarda d'hivern. Sota un sol baix per l'hora que era. Tornava a fumar ara que de nou estava sola. Una cigarreta es fuma solitària, en solitud, en soledat. S'havia reenganxat al vici, per substituir-lo. L'havia deixat. Es deia: "deu ser com besar un cendrer" i es feia fàstig. I no va ser ella, per voler canviar i no tenir els dents grocs va marxar. Mai li havia retret res, però no fumava, ho volia deixar per estar per consideració. I va canviar. Potser era el fum blanc el que els lligava, la sensual manera d'escupir-lo, el plaer d'aspirar-lo i sentir com li asfaltava els pulmons. Ara tornava a fumar una sola cigarreta.

1 comentari:

Sergi ha dit...

Però que trist, home! Suposo que l'addicció al tabac és tan forta que és com una mena d'herpes, quan estem en hores baixes, com quan estem amb les defenses baixes, torna a aparèixer, i fa la guitza una estona.